12 nov. 2012

Sobre l'origen etimològic dels dies de la setmana, els mesos i les estacions amb el professor José Enrique Gargallo



El professor José Enrique Gargallo
José Enrique Gargallo Gil és professor titular de Llengües Romàniques a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. Especialista en dialectologia (especialment àmbits fronterers de la Península Ibèrica) i estudiós de la geolingüística romànica i de la paremiologia romànica, ha estat professor convidat a la University of Illinois at Urbana-Champaign (1996), a la Universitat de Sant Petersburg (1997), a la de San José de Costa Rica (1998) i a la de Grenoble (2004). Dirigeix el projecte BADARE, base de dades sobre refranys del calendari i meteorològics a la Romània. Ha estat president del comitè organitzador dels congressos d’àmbit internacional Prisereme (2009), Sesereme (2010) i Tersereme (2011) sobre Paremiologia Romànica a la Universitat de Barcelona. Entre les obres més destacades de Gargallo s’hi troben Les llengües romàniques. Tot un món lingúístic fet de romanços, publicat per l’editorial Empúries l’any 1994, Guía de Lingüística Romànica, publicat per Promocions i Publicacions Universitaries el 1989 o el Manual de Lingüística Romànica, publicat per l’editorial Ariel l’any 2007. Actualment, és col·laborador del programa Para todos La 2, de Televisió Espanyola, on setmanalment instrueix sobre l’origen etimològic de mots de la llengua castellana –escollits de manera aleatòria–. 

Amb ell vàrem mantenir una interessant conversa al seu despatx de la Universitat de Barcelona sobre l’evolució lingüística dels dies de la setmana, dels mesos i de les estacions de l’any que es va perllongar durant gairebé dues hores. 


I. ORIGEN ETIMOLÒGIC DELS SET DIES DE LA SETMANA
L’origen dels set dies de la setmana es remunta al primer capítol del llibre del Gènesis on s’hi descriu l’origen i la creació del món, de l’home i de la vida en general. Després d’haver treballat els sis primers dies de la setmana durant la creació de la Terra, Déu va descansar el setè dia (Gènesis 2:1-3). Per aquest motiu, la paraula llatina «Dominicus» significa «dia del senyor» degut a la celebració cristiana de la resurrecció de Jesús –a l’antiga Roma es coneixia aquest dia com «dĭēs Solis», és a dir, «dia del sol»-. La nomenclatura de «setmana» prové del llatí «septimana», que significa «set dies». A finals de l’any 4.000 aC, els mesopotàmics i els egipcis van donar vida als primers calendaris, en què els set dies de la setmana provenien de set objectes celestials que es movien al cel durant la nit, els quals eren associats amb déus. Segles més tard, els grecs, i posteriorment els romans, van adoptar la mesura mesopotàmica i van associar cadascun dels set primers dies als déus que estaven associats a cossos astrals: la Lluna (Selene pels grecs – Deessa de la Lluna), Mart (Ares pels grecs – Déu de la guerra), Mercuri (Hermes pels grecs – Déu dels comerciants i missatges dels déus), Júpiter (Zeus pels grecs –Després del cristianisme, màxim Déu de la religió pagana), Venus (Afrodita pels grecs – Deessa de la bellesa i l’amor), Saturn (Cronos pels grecs – Déu del temps i darrer dia de la setmana) i el Sol (Apol·lo pels grecs – Dia de descans).


II. ORIGEN ETIMOLÒGIC I EVOLUCIÓ DELS DOTZE MESOS DE L’ANY EN LLENGUA CATALANA I EN LLENGUA FRANCESA
L’origen dels primers mesos que composen l’any es remunta a l’antic calendari romà. El primer rei de Roma, Ròmul (771 - 717 aC),  va dividir aquest espai de temps en deu unitats situant, a l’inici, el mes de març (en llatí, «Martius»), nomenclatura atribuïda a l’honorabilitat pel Déu Mart. D’aquesta manera, els dos primers mesos que actualment coneixem com «gener» (en francès, «Janvier»), provinent del llatí «Ianuarius» i dedicat al Déu bicèfal Janus i «febrer» (en francès, «Février»), provinent del llatí «Februarius» i dedicat al Déu Plutó degut als ritus religiosos amb la finalitat d’aconseguir puresa. No obstant això, es desconeix si per influència etrusca (segle VI aC) o  degut al regnat del rei romà successor de Ròmul, Numa (715 – 676 aC), es van afegir els dos mesos que restaven al final de l’any. Malgrat això, el calendari va ser reformat per Juli Cèsar (100 – 44 aC) ja que el calendari que havia perdurat fins aquell moment no s’ajustava al cicle real del Sol. Amb la col·laboració de l’astrònom alexandrí Sosígenes, va corregir el calendari (46 aC) assignant, cada quatre anys, un dia més al mes de febrer per tal d’ajustar-se al cicle solar. Després de l’assassinat de Juli Cèsar, el seu fill adoptiu August va prendre el poder del seu pare modificant, d’aquesta manera, la nomenclatura de «Quintilis» (en català, «juliol») per «Iulius» i la de «Sextilis» (en català, «agost») per «Augustus». A diferència dels vuit primers mesos de l’any que hem vist fins ara, la nomenclatura dels darrers quatre mesos segueixen una lògica numeral cronològica, iniciada en el mes de març, primer mes de l’any en els seus orígens. Així, «Septembri» prové del nombre llatí «septem», «Octobri» del nombre llatí «octo», «Novembris» del nombre llatí «novem» i «Decembris» del nombre llatí «decem». El francès ha adoptat aquesta mesura en els dies de la setmana amb la diferència, assimilant-se a la llengua catalana, de la supressió de la darrera síl·laba llatina «is/-ius» en casos com «Janvier», «Juin» o «Décembre», en què la terminació és «-er» o «-re» depenent dels casos. Tot i que les diferències existents entre les dotze unitats de temps d’ambdues llengües no presenten variacions més enllà de l’ús de les terminacions, la caiguda de consonants intervocàliques, com per exemple «agost» i «Août» o l’aparició i desaparició de consonants en casos com «setembre» i «Septembre», la llengua francesa ha adoptat, com a exemple de l’enrevessat lèxic que la caracteritza, el signe diacrític oclusiu « ^ » a  «Août» o la diftongació decreixent de les vocals «u» i «i»: «Juin» i «Juillet».   

III. ORIGEN ETIMOLÒGIC I EVOLUCIÓ DE LES QUATRE ESTACIONS DE L’ANY EN LLENGUA CATALANA I EN LLENGUA FRANCESA
L’any és el període de temps que triga la Terra en donar una volta al Sol. Aquest espai de temps el dividim en quatre particions, les quals estan vinculades a la durada de les hores de llum i de foscor durant els dies, és a dir, el temps que comprèn entre la sortida i la posta del Sol. Les estacions de l’any són introduïdes pels solsticis i els equinoccis. Els primers marquen l’inici de l’estiu (més o menys el dia 23 de Juny, dia de l’any amb més hores de Sol) i l’entrada de l’hivern (dia 22 de desembre, quan per contra és el dia de l’any amb menys hores de llum). Els altres dos dies assenyalats en el calendari els trobem sobre el 21 de març (dia en què oficialment arriba la primavera) i cap al 23 de setembre (dia que marca l’inici de la tardor). Els equinoccis es caracteritzen pel fet que el dia i la nit tenen la mateixa duració en tota la Terra -de fet, equinocci ve del llatí «aequinoctĭum», que significa «nit igual»-.  Això es deu a que el Pol Nord i el Pol Sud es troben a la mateixa distància del Sol, banyant així amb la seva llum els dos hemisferis. La primavera és l’estació prèvia a l’estiu i en la seva etimologia s’indica precisament això: «primus», que significa «primer» i «uer», «estiu». Els romans anomenaven aquesta estació «primum uer». En el català s’ha adoptat la paraula en la seva forma neutra plural: «prima uera». La paraula «uer» té un origen indoeuropeu i fa referència al temps de bonança relacionada, a la vegada, amb el creixement i el color verd. Aquesta mateixa idea de primer temps de bonança es veu reflectida en el francès, tot i que amb la expressió llatina «primus tempus». Pel que fa a l’estiu, prové de «aestivum», que inicialment es tractava d’un adjectiu que acompanyava el substantiu «tempus». S’ha de recalcar aquest fet, i és que és molt corrent que en els noms d’estacions d’arreu pervisqui com a substantiu el que primer va ser un adjectiu vinculat a un substantiu elidit. El mateix cas el trobem en el francès: «été», evolució directa del nom en llatí «aestas». Si ens imaginem l’any com una jornada, la tardor seria la part tardana d’aquesta. Això fa referència al temps tardà, en llatí clàssic «tardivum tempus». També existia el substantiu «tardaor» que hauria de remetre no a «tardore» sinó a «tardatione», és a dir, que erròniament en català es podria haver interpretat com si fos d’aquest sufix «ore», i no és així. El francès, en canvi, va adoptar el substantiu llatí «autumnus» que acabaria esdevenint l’actual «automne». Finalment ve la nit, que seria l'hivern. Originalment, la família de mots en llatí era «iems, iemalis».  I és entre els diferents derivats on trobem «hivernum», que un cop més es tracta d’un adjectiu que ha prescindit del «tempus». Gramaticalment igual tant en francès com en català, s’ha prescindit de la vocal final. La principal diferència la trobem en què en català la consonant «n» continua sonant lleugerament, fet que no succeeix en la llengua gal·lesa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario