14 nov. 2012

El mite de la violació de Lucrècia: de Tit Livi i Joan Ramis a Magí Sunyer



El mite que tracta la violació del personatge femení i llegendari de Lucrècia (en llatí: Lucretia), la projecció de la qual adquireix importància com a tema literari, el coneixem en bona mesura per la (re)elaboració que va fer Tit Livi (59 aC – 17 aC) del primer llibre (caps. 57 – 58) de la seva obra «Ab Urbe Condita» (literalment, «Des de la fundació de la Ciutat»), també anomenada «Història de Roma» o «Història de Roma des de la seva fundació». El passatge s’inclou en la publicació dels cinc primers llibres de l’obra (27 – 25  aC), l’argument dels quals tracta sobre la història de Roma, fundada el 753 aC. L’historiador romà Tit Livi ens transmet el drama protagonitzat per Lucrècia, dona virtuosa que no és capaç de suportar la vergonya de la seva violació per part del fill de l’últim rei romà Luci Tarquí el Superb, Sext Tarquí (534 510 aC), i acaba suïcidant-se després de fer jurar venjança al seu espòs, Luci Tarquí Col·latí, cosí de Sext Tarquí. La conducta depravada de Tarquí esdevé la culminació del descontentament del poble romà i el desencadenant d’un seguit de revoltes amb el posterior final de la monarquia i l’establiment de la República Romana (509 – 27 aC).  
 
El tema de la violació de Lucrècia ha estat fecund en la literatura del Renaixement. Durant els segles XVI i XVIII ha estat dut repetidament a escena: Hans Sachs (1527), Thomas Heywood (1594), Alexandre Hardy (1616) o Giovanni Delfino (abans de 1699) han posat en escena aquest tema. El segle XVIII, sis anys abans que el maonès Joan Ramis (1746 – 1819) lligués l’assetjament a Lucrècia amb els corrents europeus i al dinamisme de la societat en què vivia, ho feia novament Nicolás Fernández de Moratín.

La violació i el suïcidi de Lucrècia han estat objecte de nombroses representacions en les arts plàstiques, incloent-hi entre elles obres de Tizià, Rembrandt, Rafael o Botticelli. Per altra banda, Ronald Duncan va escriure en llengua anglesa l’òpera de càmera «La violació de Lucrècia» (en anglès, «The Rape of Lucretia», moltes vegades mal interpretat per «El rapte de Lucrècia»). Duncan es va basar en l’obra d’André Obey «Le Viol de Lucrèce» i aquest, per la seva banda, es va basar en un poema de William Shakespeare datat de l’any 1594 que també fa referència a la violació de Lucrècia. 

En el marc de la literatura catalana contemporània va ser Magí Sunyer (Reus, 1958 -), qui l’any 2005 va incorporar en la història de Lucrècia, amb influències de Joan Ramis, un clar sentit de denúncia políticosocial de la nostra societat, en què els poderosos abusen de la seva privilegiada situació, com ho feu Sext Tarquini en l’obra «Història de Roma» de Tit Livi. Sunyer reconeix, en l’entrevista que li fem en aquest treball, «voler situar la Lucrècia aristocràtica de la Roma antiga en la societat actual» i d’aquesta manera, continua, «reflectir el fet que els personatges més forts –la Lucrècia que hi represento és una dona lliure i moderna- també poden ser víctimes d’aquest tipus d’abusos».


I. «LUCRÈCIA», DE MAGÍ SUNYER I MOLNÉ

El primer text dramàtic de Magí Sunyer (Reus, 1958 -), el qual a més de conrear novel·la i narració curta també ha publicat treballs assagístics i poètics, és una adaptació del mite de la violació de Lucrècia. Emmirallada en el seu repertori d’adaptacions literàries de personatges femenins, com ara Andròmaca -personatge de la «Ilíada»-, la Lucrècia de Sunyer està plenament adaptada al nostre món: la protagonista no esdevé un símbol de l’honor que l’impedeix seguir vivint després de ser violada, sinó que es constitueix en una defensora de la llibertat individual, «amb la voluntat de posar en primer terme uns valors determinats; és a dir, substituir la castedat o fidelitat conjugal per la llibertat i la lluita contra la tirania». 

Magí Sunyer recrea l’obra neoclàssica «Lucrècia», de Joan Ramis, situant la protagonista com un personatge que «aparentment no hauria d’estar sotmès als abusos per part del poder». En aquest sentit, Sunyer canvia el rol de la protagonista, que passa de ser el d’una dona aristòcrata a ser el d’una noia del segle XXI, moderna i cenyida als nous temps. El mateix Sunyer ens deia que «Lucrècia és una dona que no té problemes de diners, és creativa i que viu una vida plena, feliç i sense problemes». 

Cecília i Maria, que inicien el pròleg sobre l’escenari, representen el tall d’acció de la tragèdia, incloses amb la intenció de «situar el teatre dins del teatre (el metateatre)», referint-se a les converses que mantenen entre algunes escenes comentant els fets que succeeixen. 

Una altra novetat en aquesta obra és la nomenclatura que reben els personatges: tot i que Lucrècia no canvia el seu nom, Tarquí esdevé Felip, Col·latí és Andreu i Manlius, confident de Tarquí, s’anomena Emili. El motiu del canvi de noms recau, en major mesura, per crear «un ambient més modern; els noms de l’Antiga Roma no farien el mateix efecte sobre el lector que anomenant-los Felip, Andreu i Emili», deia Sunyer. 

Lucrècia és presa de l’espera a Andreu, que es troba de viatge de negocis amb el seu cap, Felip. En un viatge inesperat retornen a casa d’Andreu i Felip coneix a Lucrècia. Després d’una nit desenfrenada d’amor entre Andreu i Lucrècia, Felip, envejós, s’enamora de Lucrècia. Per fer-ho, fa que Andreu retorni al viatge de negocis i, quan es troba sol amb la protagonista, se sincera. Lucrècia, liberal, li nega la petició d’estar junts. Malgrat estar profundament enamorada d’Andreu, podria estar amb un altre home si li vingués de gust. La força demostrada davant dels atacs de Felip minva i la desesperació irracional de veure’s acorralada s’imposa. Felip la posseeix aprofitant la dependència que el lliga a Andreu, com si d’una amenaça es tractés. Lucrècia cedeix. 

Un epíleg, on dialoguen Cecília i Maria, serveix per  deixar clar el sentit de la conclusió que Magí Sunyer vol transmetre amb la seva obra dramàtica: «Saps quina és la tragèdia?...Tarquí. Que, per molt que fem, Tarquí no mor, i tornarà a violar Lucrècia...», diu Cecília.

«Lucrècia» es converteix en la història d’una «heroïna ibseniana» en una societat convencional i on la violació no té connotacions tan negatives com per voler-se suïcidar. A més, Sunyer ho aconsegueix adoptant un llenguatge col·loquial però, alhora, elevat per tal de donar el to corresponent a la tragèdia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario