Participació en el primer Congrés de Joves Investigadors en Estudis Locals

El pròxim diumenge, a la Catedral de Girona, fra Octavi Vilà no només passarà a ser el bisbe número 115 de la diòcesi de Girona: també trencarà amb cinquanta-dos anys des que algú nascut a les comarques de Tarragona no pren possessió per ocupar un càrrec com aquest en una diòcesi catalana. L'últim, a Urgell, va ser Joan Martí Alanis (1928-2009), nascut a El Milà i format al seminari de Tarragona. 

“La història, però, podria haver estat diferent i, ara, per tant, s’hauria d'anar més enrere en el temps", ha assegurat aquest dijous a la Universitat Rovira i Virgili el periodista Xavier Pete (Alcover, 1992) amb motiu de la seva participació en el primer Congrés de Joves Investigadors en Estudis Locals, organitzat per estudiants d'aquesta institució i la Coordinadora de Centre d'Estudis de Parla Catalana (CCEPC) del 17 al 19 d'abril. "Al principi s'hi va oposar i, fins i tot, va haver-s'ho de rumiar fent nit, tot sol, enmig d'un camp de vinyes de Nulles, a l'Alt Camp, tal com m'han dit algunes fonts que ho van saber", ha detallat l'investigador de la vida i obra del bisbe Martí Alanis.

D'aquesta manera, Joan Martí Alanis va passar de viure en una masia típicament catalana —un edifici situat al Milà, a l'Alt Camp, de tres plantes, amb un soterrani fet servir de magatzem i rebost, i amb un ampli menjador—, a fer-ho al Palau Episcopal de la Seu d’Urgell, construït durant el segle XV, on disposava dels serveis domèstics d’una senyora de fer feines resident a la zona. Així és com es pot resumir el gir de cent vuitanta graus que va viure en ser enviat a liderar un dels territoris eclesiàstics més amplis de Catalunya i de més difícil orografia.

El periodista Xavier Pete, durant la seva intervenció d'aquest dijous a Tarragona. | Cedida

El robatori del Beatus de Liébana, un episodi del seu pontificat

"Joan Martí Alanis va dir que Andorra era com una rata en un estable de cavalls, arrupida en una de les seves cantonades només per no ser aixafada per les peülles dels dos cavalls —Espanya i França— que hi conviuen amb ella", ha reconegut Pete tot recordant el testimoni d'una font pròxima a l'arquebisbe. De fet, com indica el periodista, moltes de les etapes que va viure Martí Alanis van ser similars a "autèntiques partides d’escacs que convenia jugar amb extrema precisió per no espifiar-la".

Les seves posicions, sobretot com a primer líder democràtic d’Andorra en ser un dels pares de la seva Constitució, no van resultar del tot còmodes tenint en compte les grans responsabilitats que tenia a les mans. "Però ell destacava per resolucions sospesades i pràctiques", ha dit el periodista, posant l'exemple del Beatus de Liébana, robat del Museu Diocesà d’Urgell durant el seu ministeri.

Sobre aquest punt, Pete ha recordat que durant una reunió sacerdotal de 1996, el bisbe es va assabentar del robatori del Beatus i, "sense gesticular", va dir que "mai no hi havia hagut cap home al món que tingués una dona maca i no l’ensenyés". "Després va prosseguir amb la trobada i un temps més tard, com se sap, la peça va aparèixer. Aquest és un exemple més de la clarividència original en la mirada de Joan Martí Alanis", ha relatat l'investigador.

Entrevista amb Sor Lucía Caram, monja i activista: “Quan creu que ho té tot perdut, l’humà pot lluitar i tenir esperança”

Sor Lucía Caram (Tucumán, Argentina, 1966) és una militant de l’esperança. És una monja que, tot i no estar lligada a moviments concrets fora de l’Església, fa militància de l’estat d’ànim que, per a ella, “pot millorar el món“. Caram ha defensat aquesta opció de vida a còpia d’un activisme religiós constant en l’esfera pública, que ha reflectit amb accions que, des de la Fundació del Convent de Santa Clara de Manresa, li han permès recollir reconeixements com la Creu de Sant Jordi, el 2018.

En què consisteix aquesta militància, exactament?

Consisteix a ser conscients que, davant de determinades situacions que es puguin viure en el transcurs de la vida —a prop o lluny—, el nostre vertader motor, el que ens permetrà veure-ho tot més clar, és el que ens proporciona la nostra esperança. És una capacitat humana que hem de saber fer servir bé, perquè és l’única capaç d’activar-nos en els moments més complicats, humanament parlant. L’esperança ens permet sortir al carrer i lluitar, a diferència de qualsevol altre estat anímic que pugui sorgir del nostre interior.

A Ucraïna, però, ha hagut de conèixer molta desesperança.

Sí, això és. Desesperança. He conegut tots els límits humans. Tots. Però quan tot està perdut i existeix la desesperança encara hi ha persones que poden alçar els ulls al cel i buscar auxili, vingui d’on vingui. Quan t’han fallat els polítics, t’han fallat les estructures socials…, hi ha alguna cosa que t’empeny i et fa lluitar. Això només et demostra que, davant de problemes com els que ocasiona una guerra, les mans de cadascú tenen la solució més efectiva. Aquí és quan creix la fe, però també l’esperança.

Però hi ha mans que tenen més força que altres, ¿no ho creu?

Sí, això sí. Com la dels polítics. Als espanyols, després de ser molt pesats, els hem aconseguit esperonar.

Quan tindran l’hospital de campanya que els van demanar per portar-lo a Ucraïna?

Si tot va com ha d’anar, cap al desembre d’aquest any ja serà una realitat i el tindrem finalment a UcraÏna. Com se sap, això va costar uns mesos d’esforços i converses, però tenim la paraula del Govern d’Espanya. I, particularment, de la ministra de Defensa, Margarita Robles. Això no obstant, en necessitem més, i, per això, hem parlat amb l’embaixada dels Estats Units a Ucraïna per tenir-ne un altre. Això se suma a l’allau d’ambulàncies i cotxes pick-up que s’han pogut enviar i al corredor humanitari que s’ha aconseguit fer.

HE CONEGUT TOTS ELS LÍMITS HUMANS. TOTS. PERÒ QUAN TOT ESTÀ PERDUT, I QUAN HI HA AQUESTA DESESPERANÇA, ENCARA HI HA PERSONES QUE PODEN ALÇAR ELS ULLS AL CEL I BUSCAR AUXILI, VINGUI D’ON VINGUI.

Creu que el cardenal Matteo Zuppi és un bon mediador, enmig d’aquest conflicte?

Crec que és un home molt creïble, auster i persistent. En tot aquest escenari de mediació, Zuppi no actua sol: el Papa hi té una presència destacada, ja que demostra, en gairebé cada aparició pública, que està al costat dels ucraïnesos i d’enderrocar la guerra (a pesar que també hagi rebut crítiques per haver dit algunes coses, com s’ha vist recentment). En aquest sentit, és important que es vagi a països com ara Rússia i la Xina per intentar parlar amb tothom; cal buscar qualsevol escletxa de llum per dialogar —i no només sobre la guerra, sinó sobre aspectes que també són importants, com ara la fam al món.

El pròxim 21 de setembre és el Dia Internacional de la Pau i tornarem a recordar la seva importància en aquest món. Creu que té raó l’arquebisbe de Rabat, el cardenal Cristóbal López, quan diu que només recordem la pau en els moments de màxima desesperança?

Ens movem per impulsos, malauradament, i recordem la pau en moments molt puntuals en què convé treure-la de l’armari on la tenim tancada. Tant a Ucraïna com a Afganistan, a Síria…, això ha estat així. Això no obstant, el compromís per defensar la pau ha de ser constant, tots els dies de l’any; així evitarem que aquesta hagi de viure ferida de mort. I evitarem, també, que bona part dels humans visquin exiliats d’ells mateixos, sense sensibilitat per les tragèdies que viuen els altres. Com ha dit el Papa Francesc en alguna ocasió, encara no hem plorat prou a causa del sofriment que viuen diàriament els humans d’arreu del món, i, per tant, encara hi ha un llarg camí per recórrer. Els humans tenim molt a dir en relació amb el que passa, per exemple, a Ucraïna; ¡és casa nostra, és casa de tots! Actuem-hi, i fem-ho ja.

A l'altre costat de la finestra

 https://www.nuvol.com/llibres/narrativa/a-altre-costat-de-la-finestra-90588

La catedral de les 'selfies'

Article publicat el 15 de desembre de 2022 a la revista Foc Nou (núm. 504, pàgs. 26-27).

 

Una placa al Milà recorda el bisbe Joan Martí, Fill Il·lustre

Al Milà és festa major: la del patró Sant Isidre, que enguany aglutina fets ben rellevants. En primer lloc, la presentació davant la societat milanenca, sorgida de la iniciativa veïnal, de l’Agrupació Cultural El Milà que vol ser l’entitat que vetlli per la salvaguarda del patrimoni històric i cultural del municipi, «amb el convenciment de comptar amb tot el vostre suport», es referia ahir el seu president Xavier Pete, en l’acte de presentació a l’església parroquial, amb l’assistència de l’alcalde del Milà, Antoni Palau, i el vicepresident de la Diputació de Tarragona, Joaquim Nin.

Malgrat que la flamant agrupació es troba en una fase inicial, els seus primers fruits no han trigat i ja són força rellevants: la presentació del Fons Material i Documental Monsenyor Joan Martí Alanis, el que fou arquebisbe, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, «el milanenc més important i universal de tots els temps», va subratllar el periodista i investigador, Xavier Pete.

Hi hagué l’oportunitat d’assaborir un tast del fons documental al qual es pot accedir a través del web wwwfonsmartialanis.com, amb ornaments, articles i fotografies referents a la vida de Martí Alanis, amb vinculació al poble que el va veure néixer i a la seva projecció en l’àmbit eclesiàstic i d’estadista. Així mateix, es va mostrar la placa que en breu serà col·locada a la façana de la parròquia de Santa Úrsula, quina llegenda diu, junt amb l’efigie del prelat: «En aquest poble va néixer, Joan Martí Alanis (1928-2009) bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra», moment força emotiu que comptà amb la complaença del nombrós públic, entre ells, Víctor Mosquera, vicari episcopal, en representació de l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas.

Joaquim Nin va fer un breu glossari de la personalitat humana, religiosa i política de Joan Martí Alanis, bisbe que va compartir anys del seu retir al poble de les Peces (Baix Penedès) i amb el qual Nin va establir amistat personal. L’actual vicepresident de la Diputació no va dubtar en qualificar «d’irrepetible» la figura de Martí Alanis, «mestre de l’art de prendre decisions, per difícils que fossin, després d’escoltar tothom, fruit d’una llibertat individual a l’abast de molt poques persones», per afegir que «Joan Martí va marcar un estil de vida i de fer que aquí, amb molt bon criteri, no voleu deixar caure en l’oblit».

Joan Martí Alanis és considerat el pare de la Constitució i de l’estat de dret al Principat d’Andorra i de la modernització de les estructures polítiques i administratives d’aquell país pirinenc.