Any Gaudí 2026

Aquest any estic dedicant-me de manera especial a la difusió i la recerca sobre la figura de Antoni Gaudí, un dels arquitectes més singulars i influents del nostre patrimoni cultural. La seva obra, que va des del Parc Güell fins a la Sagrada Família, segueix inspirant estudiants, arquitectes i públic en general arreu del món, i crec que és fonamental que continuem explorant-la des de perspectives noves i rigoroses.

Com a periodista, la meva tasca és apropar aquesta riquesa a la societat de manera accessible i interessant. Durant aquest any, he combinat la investigació documental amb la divulgació directa, participant en diversos projectes que posen en valor la innovació i la visió de Gaudí. Una de les oportunitats més destacades ha estat la meva intervenció al Telediario de La 1, on vaig poder compartir descobriments i històries sobre l’arquitecte amb un públic molt ampli, aportant context i anècdotes que sovint queden fora dels llibres i guies turístiques.

Al meu blog personal, amplifico aquests continguts amb un enfocament més profund i analític, reflexionant sobre el llegat de Gaudí i la seva rellevància avui. Compartir aquests continguts no només és un exercici de divulgació, sinó també una manera de fomentar la curiositat i l’apreciació per l’art i l’arquitectura entre totes les generacions.

Aquest any, doncs, m’he implicat de ple en aquest projecte amb la convicció que conèixer i difondre l’obra de Gaudí és un privilegi i una responsabilitat, i que cada nova mirada sobre el seu treball ens permet comprendre millor la riquesa del nostre patrimoni cultural.

---

Este año estoy dedicando una parte muy importante de mi actividad profesional a la difusión y la investigación sobre la figura de Antoni Gaudí, uno de los grandes referentes de la arquitectura universal. Su legado, que abarca obras tan emblemáticas como el Parque Güell o la Sagrada Familia, continúa despertando admiración y generando nuevas lecturas más de un siglo después.

Como periodista, considero que nuestra labor no consiste únicamente en informar, sino también en contextualizar, investigar y acercar el conocimiento a la sociedad. En este sentido, he estado trabajando activamente en la recopilación de datos, el análisis de documentación y la divulgación de aspectos menos conocidos de la vida y la obra de Gaudí, tratando de aportar una mirada rigurosa pero accesible.

Una de las experiencias más relevantes de este año ha sido mi intervención en el Telediario de La 1, donde tuve la oportunidad de compartir con una audiencia amplia algunos de los avances y reflexiones derivados de esta investigación. La televisión permite llegar a miles de personas en pocos minutos, pero soy consciente de que muchos matices requieren más espacio y profundidad.

Por ello, en mi blog personal estoy publicando contenidos más extensos, donde analizo el impacto cultural de Gaudí, su visión innovadora de la arquitectura y la vigencia de su pensamiento en la actualidad. Creo firmemente que seguir investigando y difundiendo su obra no solo es un ejercicio de memoria histórica, sino también una manera de entender mejor nuestra identidad cultural y nuestro patrimonio.

Este año, por tanto, afronto este proyecto con compromiso y entusiasmo, convencido de que la figura de Gaudí merece seguir siendo estudiada, debatida y compartida.

Participació en la vetllada “Descobrint el Gaudí ocult”

En el marc d’aquesta tasca de recerca i divulgació, vaig tenir també l’oportunitat de participar activament en la vetllada “Descobrint el Gaudí ocult, l’arquitecte devot i meticulós darrere de la icona mundial”, celebrada el passat 12 de març al Centre de Lectura de Reus. L’acte, organitzat pels Amics de Gaudí de Reus amb la col·laboració de l’Agència Flama, va esdevenir un espai de reflexió molt enriquidor al voltant de la dimensió més desconeguda i espiritual d’Antoni Gaudí.

En aquesta ocasió, vaig exercir com a moderador de la conversa amb l’arquitecte i investigador Jorge Ibáñez Puche, que va presentar els seus treballs sobre projectes inèdits i poc coneguts de Gaudí. La sessió va permetre aprofundir en aspectes sovint absents del relat més popular, com ara les seves propostes no construïdes, la seva visió simbòlica de l’arquitectura i el pes fonamental de la seva espiritualitat en el procés creatiu.

Aquesta experiència va ser especialment significativa perquè em va permetre contribuir no només des de la divulgació escrita o mediàtica, sinó també des del diàleg directe amb el públic, generant un espai compartit de coneixement i interès per la figura de Gaudí. Sens dubte, iniciatives com aquesta reforcen la importància de continuar investigant i compartint noves mirades sobre el seu llegat.

---

Participación en la velada “Descubriendo el Gaudí oculto”

En el marco de esta labor de investigación y divulgación, tuve también la oportunidad de participar activamente en la velada “Descubriendo el Gaudí oculto, el arquitecto devoto y meticuloso detrás de la icono mundial”, celebrada el pasado 12 de marzo en el Centre de Lectura de Reus. El acto, organizado por los Amics de Gaudí de Reus con la colaboración de la Agència Flama, se convirtió en un espacio de reflexión especialmente enriquecedor en torno a la dimensión más desconocida y espiritual de Antoni Gaudí.

En esta ocasión, ejercí como moderador de la conversación con el arquitecto e investigador Jorge Ibáñez Puche, quien presentó sus trabajos sobre proyectos inéditos y poco conocidos de Gaudí. La sesión permitió profundizar en aspectos que a menudo quedan fuera del relato más popular, como sus propuestas no construidas, su visión simbólica de la arquitectura y el papel fundamental de su espiritualidad en el proceso creativo.

Esta experiencia resultó especialmente significativa, ya que me permitió contribuir no solo desde la divulgación escrita o mediática, sino también desde el diálogo directo con el público, generando un espacio compartido de conocimiento e interés por la figura de Gaudí. Sin duda, iniciativas como esta refuerzan la importancia de seguir investigando y difundiendo nuevas miradas sobre su legado.

---

Participació a la taula rodona «Gaudí avui: ciència, arquitectura i llegat cívic»

El passat 16 de setembre vaig participar en una taula rodona al Diari de Tarragona, en el marc de l’Any Gaudí, juntament amb l’arquitecte Roger Miralles, l’historiador de l’art Damià Amorós i l’especialista en patrimoni Eloi Ruana. La trobada, moderada pel periodista Jaume Vich, va reunir una quarantena de persones per reflexionar sobre l’obra i el llegat d’Antoni Gaudí, especialment les seves arrels al Camp de Tarragona.

Durant el debat, vaig aprofundir en la relació entre la natura, la tècnica i l’espiritualitat en l’arquitectura de Gaudí, tot destacant la influència del seu entorn en el desenvolupament del seu pensament creatiu. També vaig reivindicar la necessitat d’anar més enllà de les formes arquitectòniques per comprendre el sentit profund de la seva obra.

Xavier Pete, durant una de les seves intervencions. Foto: Àngel Ullate

Participación en la mesa redonda «Gaudí hoy: ciencia, arquitectura y legado cívico»

El pasado 16 de septiembre participé en una mesa redonda en el Diari de Tarragona, en el marco del Año Gaudí, junto al arquitecto Roger Miralles, el historiador del arte Damià Amorós y el especialista en patrimonio Eloi Ruana. El encuentro, moderado por el periodista Jaume Vich, reunió a unas cuarenta personas para reflexionar sobre la obra y el legado de Antoni Gaudí, especialmente sobre sus raíces en el Camp de Tarragona.

Durante el debate, profundicé en la relación entre la naturaleza, la técnica y la espiritualidad en la arquitectura de Gaudí, destacando la influencia de su entorno en el desarrollo de su pensamiento creativo. También reivindiqué la necesidad de ir más allá de las formas arquitectónicas para comprender el sentido profundo de su obra.

El debate tuvo lugar el 16 de septiembre de 2026 en Tarragona. Foto: Àngel Ullate

Recordar Roma des de les pàgines de 'Lleó XIV'

Hi ha llibres que, quan els obres, t’obliguen a tornar a un lloc precís de la teva vida, a un conjunt d’escenes que creies enterrades sota el pas del temps. Lleó XIV. L’herència de Francesc i el futur de l’Església, de Jordi Pacheco, és exactament això per a mi. No el puc llegir com un lector qualsevol, perquè a cada capítol hi reconec una textura, una olor, una atmosfera que vaig viure en primera persona. Roma, aquells dies, era una ciutat tan saturada d’emocions com d’humans: gent arribada d’arreu del món, periodistes dormint on podien, carrers congestionats, murmuris constants sobre qui seria el nou papa. I enmig de tot això hi érem nosaltres dos, treballant per l’Agència Flama, intentant seguir el ritme accelerat de la història mentre encara digeríem la mort del papa Francesc. Comparteixo amb en Jordi no només hores de feina, sinó també els silencis del funeral, la sensació d’orfandat espiritual que ens va caure a sobre, i fins i tot una habitació improvisada perquè Roma no tenia espai per a ningú més. Tot això és rerefons, matèria invisible, però inevitablement present en cada línia d’aquest llibre.

Un dels records més vius d’aquells dies és un missatge que vaig rebre d’en Jordi hores abans que es conegués el nom del nou pontífex: “Jo crec que serà el cardenal Robert Prevost”. No era una predicció grandiloqüent ni un intent de destacar; era l’expressió més neta d’un instint construït amb dies de conversa, d’observació discretíssima, d’una manera d’estar a Roma que sempre he admirat en ell: escoltar més que parlar, mirar més que intervenir. Quan l’endemà la fumata blanca va confirmar la seva intuïció, vaig entendre que aquell missatge, aparentment insignificant, seria per a mi un record indeleble d’aquell conclave. I és impossible llegir el llibre sense sentir-hi, al fons, la mateixa veu calma i precisa que em va enviar aquell missatge. És un detall íntim, que no forma part del relat públic, però que dona profunditat a la lectura perquè explica una manera de fer periodisme i una manera de relacionar-se amb la realitat: amb prudència, però sense por de la veritat.

El llibre, formalment, parla del pas entre Francesc i Lleó XIV, de la continuïtat i les diferències, dels reptes que afronta la nova etapa. Però al darrere hi ha una cosa que no es pot escriure explícitament i que, tanmateix, s’hi nota: el desgast emocional d’aquells dies, el pes creixent de la responsabilitat d’explicar el que s’estava vivint, la sensació d’estar en un lloc extraordinari mentre tot continuava exigint la màxima naturalitat professional. Recordo entrevistes improvisades a cafès plens fins al capdamunt, converses a peu de carrer amb desconeguts que ens revelaven petites veritats, moments de cansament en què només podíem mirar-nos i somriure perquè no quedava energia per dir res més. Tot això forma part de la memòria d’aquell temps, i el llibre, d’alguna manera, l’evoca sense necessitat de mencionar-lo. Hi ha en les seves pàgines una mena d’honestedat que només pot néixer d’haver estat allà i haver-hi estat amb intensitat.

Imagino en Jordi explicant aquest llibre als seus fills, Manel i Júlia, quan siguin prou grans per entendre què significa viure de prop una transició d’aquest calibre. No els explicarà només el que va veure; els explicarà també el que va sentir, perquè estic convençut que aquest llibre, per a ell, és inseparable de les seves emocions d’aquells dies. No és només un treball periodístic: és una peça de la seva vida. I estic segur que els seus fills sabran veure-hi el reflex del seu pare en cada pàgina, el compromís amb la veritat, el respecte profund per la història i per les persones que la fan possible.

Per a mi, Lleó XIV és més que un relat sobre un pontificat que comença. És un objecte que conté, d’alguna manera, les hores que vam viure junts a Roma: les corredisses per no perdre cap detall, les converses llargues mentre intentàvem ordenar tot el que estava passant, les anècdotes que no explicarem mai però que formen part del nostre petit arxiu personal. És un llibre que guardo no només perquè el seu contingut sigui valuós, sinó perquè em retorna, cada vegada que el fullejo, a uns dies irrepetibles en què tot semblava més fràgil, més intens i més significatiu del normal. I potser això és el que el fa especial: que no només explica una història, sinó que en conté una altra, invisible i personal, que només alguns vam viure i que només uns quants podrem reconèixer en la seva lectura.

Participació en el primer Congrés de Joves Investigadors en Estudis Locals

El pròxim diumenge, a la Catedral de Girona, fra Octavi Vilà no només passarà a ser el bisbe número 115 de la diòcesi de Girona: també trencarà amb cinquanta-dos anys des que algú nascut a les comarques de Tarragona no pren possessió per ocupar un càrrec com aquest en una diòcesi catalana. L'últim, a Urgell, va ser Joan Martí Alanis (1928-2009), nascut a El Milà i format al seminari de Tarragona. 

“La història, però, podria haver estat diferent i, ara, per tant, s’hauria d'anar més enrere en el temps", ha assegurat aquest dijous a la Universitat Rovira i Virgili el periodista Xavier Pete (Alcover, 1992) amb motiu de la seva participació en el primer Congrés de Joves Investigadors en Estudis Locals, organitzat per estudiants d'aquesta institució i la Coordinadora de Centre d'Estudis de Parla Catalana (CCEPC) del 17 al 19 d'abril. "Al principi s'hi va oposar i, fins i tot, va haver-s'ho de rumiar fent nit, tot sol, enmig d'un camp de vinyes de Nulles, a l'Alt Camp, tal com m'han dit algunes fonts que ho van saber", ha detallat l'investigador de la vida i obra del bisbe Martí Alanis.

D'aquesta manera, Joan Martí Alanis va passar de viure en una masia típicament catalana —un edifici situat al Milà, a l'Alt Camp, de tres plantes, amb un soterrani fet servir de magatzem i rebost, i amb un ampli menjador—, a fer-ho al Palau Episcopal de la Seu d’Urgell, construït durant el segle XV, on disposava dels serveis domèstics d’una senyora de fer feines resident a la zona. Així és com es pot resumir el gir de cent vuitanta graus que va viure en ser enviat a liderar un dels territoris eclesiàstics més amplis de Catalunya i de més difícil orografia.

El periodista Xavier Pete, durant la seva intervenció d'aquest dijous a Tarragona. | Cedida

El robatori del Beatus de Liébana, un episodi del seu pontificat

"Joan Martí Alanis va dir que Andorra era com una rata en un estable de cavalls, arrupida en una de les seves cantonades només per no ser aixafada per les peülles dels dos cavalls —Espanya i França— que hi conviuen amb ella", ha reconegut Pete tot recordant el testimoni d'una font pròxima a l'arquebisbe. De fet, com indica el periodista, moltes de les etapes que va viure Martí Alanis van ser similars a "autèntiques partides d’escacs que convenia jugar amb extrema precisió per no espifiar-la".

Les seves posicions, sobretot com a primer líder democràtic d’Andorra en ser un dels pares de la seva Constitució, no van resultar del tot còmodes tenint en compte les grans responsabilitats que tenia a les mans. "Però ell destacava per resolucions sospesades i pràctiques", ha dit el periodista, posant l'exemple del Beatus de Liébana, robat del Museu Diocesà d’Urgell durant el seu ministeri.

Sobre aquest punt, Pete ha recordat que durant una reunió sacerdotal de 1996, el bisbe es va assabentar del robatori del Beatus i, "sense gesticular", va dir que "mai no hi havia hagut cap home al món que tingués una dona maca i no l’ensenyés". "Després va prosseguir amb la trobada i un temps més tard, com se sap, la peça va aparèixer. Aquest és un exemple més de la clarividència original en la mirada de Joan Martí Alanis", ha relatat l'investigador.

Entrevista amb Sor Lucía Caram, monja i activista: “Quan creu que ho té tot perdut, l’humà pot lluitar i tenir esperança”

Sor Lucía Caram (Tucumán, Argentina, 1966) és una militant de l’esperança. És una monja que, tot i no estar lligada a moviments concrets fora de l’Església, fa militància de l’estat d’ànim que, per a ella, “pot millorar el món“. Caram ha defensat aquesta opció de vida a còpia d’un activisme religiós constant en l’esfera pública, que ha reflectit amb accions que, des de la Fundació del Convent de Santa Clara de Manresa, li han permès recollir reconeixements com la Creu de Sant Jordi, el 2018.

En què consisteix aquesta militància, exactament?

Consisteix a ser conscients que, davant de determinades situacions que es puguin viure en el transcurs de la vida —a prop o lluny—, el nostre vertader motor, el que ens permetrà veure-ho tot més clar, és el que ens proporciona la nostra esperança. És una capacitat humana que hem de saber fer servir bé, perquè és l’única capaç d’activar-nos en els moments més complicats, humanament parlant. L’esperança ens permet sortir al carrer i lluitar, a diferència de qualsevol altre estat anímic que pugui sorgir del nostre interior.

A Ucraïna, però, ha hagut de conèixer molta desesperança.

Sí, això és. Desesperança. He conegut tots els límits humans. Tots. Però quan tot està perdut i existeix la desesperança encara hi ha persones que poden alçar els ulls al cel i buscar auxili, vingui d’on vingui. Quan t’han fallat els polítics, t’han fallat les estructures socials…, hi ha alguna cosa que t’empeny i et fa lluitar. Això només et demostra que, davant de problemes com els que ocasiona una guerra, les mans de cadascú tenen la solució més efectiva. Aquí és quan creix la fe, però també l’esperança.

Però hi ha mans que tenen més força que altres, ¿no ho creu?

Sí, això sí. Com la dels polítics. Als espanyols, després de ser molt pesats, els hem aconseguit esperonar.

Quan tindran l’hospital de campanya que els van demanar per portar-lo a Ucraïna?

Si tot va com ha d’anar, cap al desembre d’aquest any ja serà una realitat i el tindrem finalment a UcraÏna. Com se sap, això va costar uns mesos d’esforços i converses, però tenim la paraula del Govern d’Espanya. I, particularment, de la ministra de Defensa, Margarita Robles. Això no obstant, en necessitem més, i, per això, hem parlat amb l’embaixada dels Estats Units a Ucraïna per tenir-ne un altre. Això se suma a l’allau d’ambulàncies i cotxes pick-up que s’han pogut enviar i al corredor humanitari que s’ha aconseguit fer.

HE CONEGUT TOTS ELS LÍMITS HUMANS. TOTS. PERÒ QUAN TOT ESTÀ PERDUT, I QUAN HI HA AQUESTA DESESPERANÇA, ENCARA HI HA PERSONES QUE PODEN ALÇAR ELS ULLS AL CEL I BUSCAR AUXILI, VINGUI D’ON VINGUI.

Creu que el cardenal Matteo Zuppi és un bon mediador, enmig d’aquest conflicte?

Crec que és un home molt creïble, auster i persistent. En tot aquest escenari de mediació, Zuppi no actua sol: el Papa hi té una presència destacada, ja que demostra, en gairebé cada aparició pública, que està al costat dels ucraïnesos i d’enderrocar la guerra (a pesar que també hagi rebut crítiques per haver dit algunes coses, com s’ha vist recentment). En aquest sentit, és important que es vagi a països com ara Rússia i la Xina per intentar parlar amb tothom; cal buscar qualsevol escletxa de llum per dialogar —i no només sobre la guerra, sinó sobre aspectes que també són importants, com ara la fam al món.

El pròxim 21 de setembre és el Dia Internacional de la Pau i tornarem a recordar la seva importància en aquest món. Creu que té raó l’arquebisbe de Rabat, el cardenal Cristóbal López, quan diu que només recordem la pau en els moments de màxima desesperança?

Ens movem per impulsos, malauradament, i recordem la pau en moments molt puntuals en què convé treure-la de l’armari on la tenim tancada. Tant a Ucraïna com a Afganistan, a Síria…, això ha estat així. Això no obstant, el compromís per defensar la pau ha de ser constant, tots els dies de l’any; així evitarem que aquesta hagi de viure ferida de mort. I evitarem, també, que bona part dels humans visquin exiliats d’ells mateixos, sense sensibilitat per les tragèdies que viuen els altres. Com ha dit el Papa Francesc en alguna ocasió, encara no hem plorat prou a causa del sofriment que viuen diàriament els humans d’arreu del món, i, per tant, encara hi ha un llarg camí per recórrer. Els humans tenim molt a dir en relació amb el que passa, per exemple, a Ucraïna; ¡és casa nostra, és casa de tots! Actuem-hi, i fem-ho ja.

A l'altre costat de la finestra

 https://www.nuvol.com/llibres/narrativa/a-altre-costat-de-la-finestra-90588