Seguint el rastre d’Aladern per la vila d’Alcover

Plaça d'en Cosme Vidal (Alcover)

He decidit iniciar les primeres línies de la present pàgina recorrent els carrerons i placetes de la vila d’Alcover, testimonis permanents de les corredisses i esbufegades, per exemple, de Cosme i Plàcid Vidal, germans i literats de professió, mentre retallaven el vent jugant benèvols sota el fil harmònic del parrupeig dels coloms i de les branques sacsejades de les alzines. De cop i volta, els meus ulls s’envermelleixen com si de la sang es tractés en atansar-me a la derruïda Església Vella, que deixa veure en el seu traçat la robustesa dels seus murs, els capitells encara intactes i la gran rosassa de roda de carro, considerada una de les millors del romànic català. Vaig més enllà i la passarel·la de llambordes dibuixa el meu recorregut fins a la plaça de Cosme Vidal, rodejada d’edificis senyorials i altres que serveixen de vivendes en l’actualitat, sense poder amagar el seu passat de pedra i grans arcs de mig punt formats amb grans dovelles. Envoltada de blocs de pedra de sauló, una làpida de marbre grisa presideix la plaça: “Aquí hi nasqué el poeta i escriptor català En Cosme Vidal (Josep Aladern) 1869-1918”. És en aquesta antiga taverna on han viscut una munió de generacions, gairebé per escriure’n una novel·la, de la qual Joan Cavallé fa un repàs detallat.¹ Impregnant-me de l’ambient que es va respirar en aquest escenari i sentint-me, alhora, com en Martí Gironell al monestir de Sant Benet de Bages, m’imagino en Cosme Vidal, més conegut pel seu pseudònim de Josep Aladern, ara amb vint-i-vuit anys, pujant amb els seus pares a un carro de fusta dirigit per dues mules camí de Reus per inaugurar la seva primera llibreria al número trenta-tres del carrer de Jesús, l’actual Raval de Santa Anna. Me’l imagino, novament, caminant amb «ulls de pura flama en un cos torturat d’anacoreta»,² tal com el descrivia Víctor Català, i entrant a la impremta que fundà al portal de la Saura i on va editar números de La Nova Catalunya, revista literària i artística que inicià a Sitges. Allà, al seu escriptori de fusta, escriu. El repic eixordador de les campanes, que sonen des del campanar inacabat per la tossuderia del rector i del batlle, destorba la seva concentració mentre fa les darreres anotacions de la monografia històrica que dedica al seu poble. Aladern és, com assenyala Magí Sunyer, «un escriptor de la primera generació modernista -i, continua- el més conscient de la seva condició de literat».³

1. Vegeu l’article de Joan Cavallé “Els Vidal: una família d’escriptors”, a Josep Aladern..., p.51

2. Català, Víctor. “Sufragi”, a Homenatge... Reproduït a Josep Aladern..., p. 87

3. Sunyer, Magí. “Vigència literària de Josep Aladern”, a Josep Aladern..., p.85