Recordar Roma des de les pàgines de 'Lleó XIV'

Hi ha llibres que, quan els obres, t’obliguen a tornar a un lloc precís de la teva vida, a un conjunt d’escenes que creies enterrades sota el pas del temps. Lleó XIV. L’herència de Francesc i el futur de l’Església, de Jordi Pacheco, és exactament això per a mi. No el puc llegir com un lector qualsevol, perquè a cada capítol hi reconec una textura, una olor, una atmosfera que vaig viure en primera persona. Roma, aquells dies, era una ciutat tan saturada d’emocions com d’humans: gent arribada d’arreu del món, periodistes dormint on podien, carrers congestionats, murmuris constants sobre qui seria el nou papa. I enmig de tot això hi érem nosaltres dos, treballant per l’Agència Flama, intentant seguir el ritme accelerat de la història mentre encara digeríem la mort del papa Francesc. Comparteixo amb en Jordi no només hores de feina, sinó també els silencis del funeral, la sensació d’orfandat espiritual que ens va caure a sobre, i fins i tot una habitació improvisada perquè Roma no tenia espai per a ningú més. Tot això és rerefons, matèria invisible, però inevitablement present en cada línia d’aquest llibre.

Un dels records més vius d’aquells dies és un missatge que vaig rebre d’en Jordi hores abans que es conegués el nom del nou pontífex: “Jo crec que serà el cardenal Robert Prevost”. No era una predicció grandiloqüent ni un intent de destacar; era l’expressió més neta d’un instint construït amb dies de conversa, d’observació discretíssima, d’una manera d’estar a Roma que sempre he admirat en ell: escoltar més que parlar, mirar més que intervenir. Quan l’endemà la fumata blanca va confirmar la seva intuïció, vaig entendre que aquell missatge, aparentment insignificant, seria per a mi un record indeleble d’aquell conclave. I és impossible llegir el llibre sense sentir-hi, al fons, la mateixa veu calma i precisa que em va enviar aquell missatge. És un detall íntim, que no forma part del relat públic, però que dona profunditat a la lectura perquè explica una manera de fer periodisme i una manera de relacionar-se amb la realitat: amb prudència, però sense por de la veritat.

El llibre, formalment, parla del pas entre Francesc i Lleó XIV, de la continuïtat i les diferències, dels reptes que afronta la nova etapa. Però al darrere hi ha una cosa que no es pot escriure explícitament i que, tanmateix, s’hi nota: el desgast emocional d’aquells dies, el pes creixent de la responsabilitat d’explicar el que s’estava vivint, la sensació d’estar en un lloc extraordinari mentre tot continuava exigint la màxima naturalitat professional. Recordo entrevistes improvisades a cafès plens fins al capdamunt, converses a peu de carrer amb desconeguts que ens revelaven petites veritats, moments de cansament en què només podíem mirar-nos i somriure perquè no quedava energia per dir res més. Tot això forma part de la memòria d’aquell temps, i el llibre, d’alguna manera, l’evoca sense necessitat de mencionar-lo. Hi ha en les seves pàgines una mena d’honestedat que només pot néixer d’haver estat allà i haver-hi estat amb intensitat.

Imagino en Jordi explicant aquest llibre als seus fills, Manel i Júlia, quan siguin prou grans per entendre què significa viure de prop una transició d’aquest calibre. No els explicarà només el que va veure; els explicarà també el que va sentir, perquè estic convençut que aquest llibre, per a ell, és inseparable de les seves emocions d’aquells dies. No és només un treball periodístic: és una peça de la seva vida. I estic segur que els seus fills sabran veure-hi el reflex del seu pare en cada pàgina, el compromís amb la veritat, el respecte profund per la història i per les persones que la fan possible.

Per a mi, Lleó XIV és més que un relat sobre un pontificat que comença. És un objecte que conté, d’alguna manera, les hores que vam viure junts a Roma: les corredisses per no perdre cap detall, les converses llargues mentre intentàvem ordenar tot el que estava passant, les anècdotes que no explicarem mai però que formen part del nostre petit arxiu personal. És un llibre que guardo no només perquè el seu contingut sigui valuós, sinó perquè em retorna, cada vegada que el fullejo, a uns dies irrepetibles en què tot semblava més fràgil, més intens i més significatiu del normal. I potser això és el que el fa especial: que no només explica una història, sinó que en conté una altra, invisible i personal, que només alguns vam viure i que només uns quants podrem reconèixer en la seva lectura.