Els venedors del passat

A les petites places i carrerons d'alguns pobles --subratllo l'expressió "alguns pobles" per deixar constància que la qüestió es pot comprovar cada vegada més en menys nuclis de població-- existeix encara, continuo, un cas paradigmàtic que arrossega lentament els petits comerciants a la seva desaparició, els quals es resisteixen a desaparèixer dels establiments "de tota la vida". Els canvis d'hàbits de la població --amb més facilitats per desplaçar-se--, la implantació de supermercats dins i fora dels nuclis antics, la competència massificada entre les grans empreses del sector (principalment de l'alimentació) i l'abaratiment dels preus dels productes, han fet, entre altres causes, que la sort dels venedors depengui, exclusivament, de la confiança d'una clientela que, amb els anys, ha hagut de guanyar-se a pols. La magnitud de la tragèdia, sobretot per als empresaris autònoms que dominen difícilment els seus negocis, és inevitable i crua alhora, en un món globalitzat, on tot succeeix i evoluciona ràpidament i els canvis són continus. 

Durant els mesos d'estiu del passat 2012 vaig poder comprovar intrínsecament aquesta realitat rere els taulells de les petites botigues que conformen l'engranatge comercial d'Alcover (Alt Camp). Càmera en mà, vaig entrevistar-me, una per una, amb totes les persones que viuen o han viscut bona part de les seves vides envoltades de pots de vidre, bàscules de dos balançons, unces i paperines rectangulars. 

Les botigues de poble: espècie en perill d'extinció

El comerç d’un poble és ineludiblement el motor principal de la creació de llocs de treball i l’incentiu determinant d’una vivacitat comercial que protagonitzen els seus compradors i venedors. L’elevat nombre de comerços que van haver-hi a Alcover durant les primeres dècades de la segona meitat del segle XX n’és un clar exemple. Els botiguers no necessitaven grans ornamentacions per obrir una botiga. La majoria d’elles eren els baixos de les seves cases. En una munió de prestatges hi reposaven pots de vidre que contenien fideus, sopes o llegums de totes les classes. A les bàscules de dos balançons les unces mesuraven el pes dels productes a granel que la botiguera embolicava curosament en paperines rectangulars. A les entrades, lluïen tota la seva esplendor les capses de fusta apilades o en fila plenes fins a dalt de les verdures que els pagesos collien a les seves terres.  Era l’època en què la llet s’havia de comprar fresca a les lleteries i que la carn no es podia guardar a casa perquè de neveres n’hi havia ben poques. Així, la gent havia de comprar poc i sovint i les botigues tenien feina de manera continuada. L’aparició de les grans superfícies i el canvi d’hàbits de la població amb una tendència clara a fer la compra setmanal va marcar un punt d’inflexió en la dinàmica comercial del centre històric.

La realitat, però, és ben diferent. Cada dia veiem com els botiguers fan mans i mànigues per mantenir obertes les seves botigues mentre veuen com la gent fuig nord enllà i com carrers que havien estat curulls de comerç es converteixen en mostraris de persianes abaixades. La jubilació tanca la botiga de tota la vida i escriu la darrera pàgina d’un negoci que ha esta regentat de generació en generació. Ni continuïtat familiar, ni traspàs. Les petites botigues de poble esdevenen memòria del passat i rònega imatge del present. Sense comerç, els carrers d’un poble es queden sense llum, sense activitat, sense vida.