Un dels records més vius d’aquells dies és un missatge que vaig rebre d’en Jordi hores abans que es conegués el nom del nou pontífex: “Jo crec que serà el cardenal Robert Prevost”. No era una predicció grandiloqüent ni un intent de destacar; era l’expressió més neta d’un instint construït amb dies de conversa, d’observació discretíssima, d’una manera d’estar a Roma que sempre he admirat en ell: escoltar més que parlar, mirar més que intervenir. Quan l’endemà la fumata blanca va confirmar la seva intuïció, vaig entendre que aquell missatge, aparentment insignificant, seria per a mi un record indeleble d’aquell conclave. I és impossible llegir el llibre sense sentir-hi, al fons, la mateixa veu calma i precisa que em va enviar aquell missatge. És un detall íntim, que no forma part del relat públic, però que dona profunditat a la lectura perquè explica una manera de fer periodisme i una manera de relacionar-se amb la realitat: amb prudència, però sense por de la veritat.
Imagino en Jordi explicant aquest llibre als seus fills, Manel i Júlia, quan siguin prou grans per entendre què significa viure de prop una transició d’aquest calibre. No els explicarà només el que va veure; els explicarà també el que va sentir, perquè estic convençut que aquest llibre, per a ell, és inseparable de les seves emocions d’aquells dies. No és només un treball periodístic: és una peça de la seva vida. I estic segur que els seus fills sabran veure-hi el reflex del seu pare en cada pàgina, el compromís amb la veritat, el respecte profund per la història i per les persones que la fan possible.
Per a mi, Lleó XIV és més que un relat sobre un pontificat que comença. És un objecte que conté, d’alguna manera, les hores que vam viure junts a Roma: les corredisses per no perdre cap detall, les converses llargues mentre intentàvem ordenar tot el que estava passant, les anècdotes que no explicarem mai però que formen part del nostre petit arxiu personal. És un llibre que guardo no només perquè el seu contingut sigui valuós, sinó perquè em retorna, cada vegada que el fullejo, a uns dies irrepetibles en què tot semblava més fràgil, més intens i més significatiu del normal. I potser això és el que el fa especial: que no només explica una història, sinó que en conté una altra, invisible i personal, que només alguns vam viure i que només uns quants podrem reconèixer en la seva lectura.
