14 nov 2025

Recordar Roma des de les pàgines de 'Lleó XIV'

Hi ha llibres que, quan els obres, t’obliguen a tornar a un lloc precís de la teva vida, a un conjunt d’escenes que creies enterrades sota el pas del temps. Lleó XIV. L’herència de Francesc i el futur de l’Església, de Jordi Pacheco, és exactament això per a mi. No el puc llegir com un lector qualsevol, perquè a cada capítol hi reconec una textura, una olor, una atmosfera que vaig viure en primera persona. Roma, aquells dies, era una ciutat tan saturada d’emocions com d’humans: gent arribada d’arreu del món, periodistes dormint on podien, carrers congestionats, murmuris constants sobre qui seria el nou papa. I enmig de tot això hi érem nosaltres dos, treballant per l’Agència Flama, intentant seguir el ritme accelerat de la història mentre encara digeríem la mort del papa Francesc. Comparteixo amb en Jordi no només hores de feina, sinó també els silencis del funeral, la sensació d’orfandat espiritual que ens va caure a sobre, i fins i tot una habitació improvisada perquè Roma no tenia espai per a ningú més. Tot això és rerefons, matèria invisible, però inevitablement present en cada línia d’aquest llibre.

Un dels records més vius d’aquells dies és un missatge que vaig rebre d’en Jordi hores abans que es conegués el nom del nou pontífex: “Jo crec que serà el cardenal Robert Prevost”. No era una predicció grandiloqüent ni un intent de destacar; era l’expressió més neta d’un instint construït amb dies de conversa, d’observació discretíssima, d’una manera d’estar a Roma que sempre he admirat en ell: escoltar més que parlar, mirar més que intervenir. Quan l’endemà la fumata blanca va confirmar la seva intuïció, vaig entendre que aquell missatge, aparentment insignificant, seria per a mi un record indeleble d’aquell conclave. I és impossible llegir el llibre sense sentir-hi, al fons, la mateixa veu calma i precisa que em va enviar aquell missatge. És un detall íntim, que no forma part del relat públic, però que dona profunditat a la lectura perquè explica una manera de fer periodisme i una manera de relacionar-se amb la realitat: amb prudència, però sense por de la veritat.


El llibre, formalment, parla del pas entre Francesc i Lleó XIV, de la continuïtat i les diferències, dels reptes que afronta la nova etapa. Però al darrere hi ha una cosa que no es pot escriure explícitament i que, tanmateix, s’hi nota: el desgast emocional d’aquells dies, el pes creixent de la responsabilitat d’explicar el que s’estava vivint, la sensació d’estar en un lloc extraordinari mentre tot continuava exigint la màxima naturalitat professional. Recordo entrevistes improvisades a cafès plens fins al capdamunt, converses a peu de carrer amb desconeguts que ens revelaven petites veritats, moments de cansament en què només podíem mirar-nos i somriure perquè no quedava energia per dir res més. Tot això forma part de la memòria d’aquell temps, i el llibre, d’alguna manera, l’evoca sense necessitat de mencionar-lo. Hi ha en les seves pàgines una mena d’honestedat que només pot néixer d’haver estat allà i haver-hi estat amb intensitat.

Imagino en Jordi explicant aquest llibre als seus fills, Manel i Júlia, quan siguin prou grans per entendre què significa viure de prop una transició d’aquest calibre. No els explicarà només el que va veure; els explicarà també el que va sentir, perquè estic convençut que aquest llibre, per a ell, és inseparable de les seves emocions d’aquells dies. No és només un treball periodístic: és una peça de la seva vida. I estic segur que els seus fills sabran veure-hi el reflex del seu pare en cada pàgina, el compromís amb la veritat, el respecte profund per la història i per les persones que la fan possible.

Per a mi, Lleó XIV és més que un relat sobre un pontificat que comença. És un objecte que conté, d’alguna manera, les hores que vam viure junts a Roma: les corredisses per no perdre cap detall, les converses llargues mentre intentàvem ordenar tot el que estava passant, les anècdotes que no explicarem mai però que formen part del nostre petit arxiu personal. És un llibre que guardo no només perquè el seu contingut sigui valuós, sinó perquè em retorna, cada vegada que el fullejo, a uns dies irrepetibles en què tot semblava més fràgil, més intens i més significatiu del normal. I potser això és el que el fa especial: que no només explica una història, sinó que en conté una altra, invisible i personal, que només alguns vam viure i que només uns quants podrem reconèixer en la seva lectura.


30 abr 2024

Participació en el primer Congrés de Joves Investigadors en Estudis Locals


El pròxim diumenge, a la Catedral de Girona, fra Octavi Vilà no només passarà a ser el bisbe número 115 de la diòcesi de Girona: també trencarà amb cinquanta-dos anys des que algú nascut a les comarques de Tarragona no pren possessió per ocupar un càrrec com aquest en una diòcesi catalana. L'últim, a Urgell, va ser Joan Martí Alanis (1928-2009), nascut a El Milà i format al seminari de Tarragona. 

“La història, però, podria haver estat diferent i, ara, per tant, s’hauria d'anar més enrere en el temps", ha assegurat aquest dijous a la Universitat Rovira i Virgili el periodista Xavier Pete (Alcover, 1992) amb motiu de la seva participació en el primer Congrés de Joves Investigadors en Estudis Locals, organitzat per estudiants d'aquesta institució i la Coordinadora de Centre d'Estudis de Parla Catalana (CCEPC) del 17 al 19 d'abril. "Al principi s'hi va oposar i, fins i tot, va haver-s'ho de rumiar fent nit, tot sol, enmig d'un camp de vinyes de Nulles, a l'Alt Camp, tal com m'han dit algunes fonts que ho van saber", ha detallat l'investigador de la vida i obra del bisbe Martí Alanis.

D'aquesta manera, Joan Martí Alanis va passar de viure en una masia típicament catalana —un edifici situat al Milà, a l'Alt Camp, de tres plantes, amb un soterrani fet servir de magatzem i rebost, i amb un ampli menjador—, a fer-ho al Palau Episcopal de la Seu d’Urgell, construït durant el segle XV, on disposava dels serveis domèstics d’una senyora de fer feines resident a la zona. Així és com es pot resumir el gir de cent vuitanta graus que va viure en ser enviat a liderar un dels territoris eclesiàstics més amplis de Catalunya i de més difícil orografia.

El periodista Xavier Pete, durant la seva intervenció d'aquest dijous a Tarragona. | Cedida

El robatori del Beatus de Liébana, un episodi del seu pontificat

"Joan Martí Alanis va dir que Andorra era com una rata en un estable de cavalls, arrupida en una de les seves cantonades només per no ser aixafada per les peülles dels dos cavalls —Espanya i França— que hi conviuen amb ella", ha reconegut Pete tot recordant el testimoni d'una font pròxima a l'arquebisbe. De fet, com indica el periodista, moltes de les etapes que va viure Martí Alanis van ser similars a "autèntiques partides d’escacs que convenia jugar amb extrema precisió per no espifiar-la".

Les seves posicions, sobretot com a primer líder democràtic d’Andorra en ser un dels pares de la seva Constitució, no van resultar del tot còmodes tenint en compte les grans responsabilitats que tenia a les mans. "Però ell destacava per resolucions sospesades i pràctiques", ha dit el periodista, posant l'exemple del Beatus de Liébana, robat del Museu Diocesà d’Urgell durant el seu ministeri.

Sobre aquest punt, Pete ha recordat que durant una reunió sacerdotal de 1996, el bisbe es va assabentar del robatori del Beatus i, "sense gesticular", va dir que "mai no hi havia hagut cap home al món que tingués una dona maca i no l’ensenyés". "Després va prosseguir amb la trobada i un temps més tard, com se sap, la peça va aparèixer. Aquest és un exemple més de la clarividència original en la mirada de Joan Martí Alanis", ha relatat l'investigador.

16 sept 2023

Entrevista amb Sor Lucía Caram, monja i activista: “Quan creu que ho té tot perdut, l’humà pot lluitar i tenir esperança”


Sor Lucía Caram (Tucumán, Argentina, 1966) és una militant de l’esperança. És una monja que, tot i no estar lligada a moviments concrets fora de l’Església, fa militància de l’estat d’ànim que, per a ella, “pot millorar el món“. Caram ha defensat aquesta opció de vida a còpia d’un activisme religiós constant en l’esfera pública, que ha reflectit amb accions que, des de la Fundació del Convent de Santa Clara de Manresa, li han permès recollir reconeixements com la Creu de Sant Jordi, el 2018.

En què consisteix aquesta militància, exactament?

Consisteix a ser conscients que, davant de determinades situacions que es puguin viure en el transcurs de la vida —a prop o lluny—, el nostre vertader motor, el que ens permetrà veure-ho tot més clar, és el que ens proporciona la nostra esperança. És una capacitat humana que hem de saber fer servir bé, perquè és l’única capaç d’activar-nos en els moments més complicats, humanament parlant. L’esperança ens permet sortir al carrer i lluitar, a diferència de qualsevol altre estat anímic que pugui sorgir del nostre interior.

A Ucraïna, però, ha hagut de conèixer molta desesperança.

Sí, això és. Desesperança. He conegut tots els límits humans. Tots. Però quan tot està perdut i existeix la desesperança encara hi ha persones que poden alçar els ulls al cel i buscar auxili, vingui d’on vingui. Quan t’han fallat els polítics, t’han fallat les estructures socials…, hi ha alguna cosa que t’empeny i et fa lluitar. Això només et demostra que, davant de problemes com els que ocasiona una guerra, les mans de cadascú tenen la solució més efectiva. Aquí és quan creix la fe, però també l’esperança.




Però hi ha mans que tenen més força que altres, ¿no ho creu?

Sí, això sí. Com la dels polítics. Als espanyols, després de ser molt pesats, els hem aconseguit esperonar.

Quan tindran l’hospital de campanya que els van demanar per portar-lo a Ucraïna?

Si tot va com ha d’anar, cap al desembre d’aquest any ja serà una realitat i el tindrem finalment a UcraÏna. Com se sap, això va costar uns mesos d’esforços i converses, però tenim la paraula del Govern d’Espanya. I, particularment, de la ministra de Defensa, Margarita Robles. Això no obstant, en necessitem més, i, per això, hem parlat amb l’embaixada dels Estats Units a Ucraïna per tenir-ne un altre. Això se suma a l’allau d’ambulàncies i cotxes pick-up que s’han pogut enviar i al corredor humanitari que s’ha aconseguit fer.

HE CONEGUT TOTS ELS LÍMITS HUMANS. TOTS. PERÒ QUAN TOT ESTÀ PERDUT, I QUAN HI HA AQUESTA DESESPERANÇA, ENCARA HI HA PERSONES QUE PODEN ALÇAR ELS ULLS AL CEL I BUSCAR AUXILI, VINGUI D’ON VINGUI.

Creu que el cardenal Matteo Zuppi és un bon mediador, enmig d’aquest conflicte?

Crec que és un home molt creïble, auster i persistent. En tot aquest escenari de mediació, Zuppi no actua sol: el Papa hi té una presència destacada, ja que demostra, en gairebé cada aparició pública, que està al costat dels ucraïnesos i d’enderrocar la guerra (a pesar que també hagi rebut crítiques per haver dit algunes coses, com s’ha vist recentment). En aquest sentit, és important que es vagi a països com ara Rússia i la Xina per intentar parlar amb tothom; cal buscar qualsevol escletxa de llum per dialogar —i no només sobre la guerra, sinó sobre aspectes que també són importants, com ara la fam al món.

El pròxim 21 de setembre és el Dia Internacional de la Pau i tornarem a recordar la seva importància en aquest món. Creu que té raó l’arquebisbe de Rabat, el cardenal Cristóbal López, quan diu que només recordem la pau en els moments de màxima desesperança?

Ens movem per impulsos, malauradament, i recordem la pau en moments molt puntuals en què convé treure-la de l’armari on la tenim tancada. Tant a Ucraïna com a Afganistan, a Síria…, això ha estat així. Això no obstant, el compromís per defensar la pau ha de ser constant, tots els dies de l’any; així evitarem que aquesta hagi de viure ferida de mort. I evitarem, també, que bona part dels humans visquin exiliats d’ells mateixos, sense sensibilitat per les tragèdies que viuen els altres. Com ha dit el Papa Francesc en alguna ocasió, encara no hem plorat prou a causa del sofriment que viuen diàriament els humans d’arreu del món, i, per tant, encara hi ha un llarg camí per recórrer. Els humans tenim molt a dir en relació amb el que passa, per exemple, a Ucraïna; ¡és casa nostra, és casa de tots! Actuem-hi, i fem-ho ja.